LA CÁMARA: FRANCIS FORD COPPOLA

francis-f-coppola-20060605-134783Què és el que distingeix un film de Coppola? Què hi ha en les seves pel·lícules que les fa romandre i estendre’s arreu del planeta de manera tan punyent? Els temes que el preocupen giren entorn a l’esmunyiment del temps, la condició mortal dels humans, la joventut, la família (ja sigui de sang o per circumstàncies), la història, i la fe. El seu discurs s’endinsa en el ritual, la violència, l’extravagància, i la solitud. “Els personatges de Coppola cerquen permanentment el niu, el confort… l’aixopluc” —escriu Kent Jones.

En el llenguatge visual del realitzador esdevenen mar-ques de fàbrica les imatges imposants, els plans tancats impregnats d’intimitat, les posades en escena properes a la condició pictòrica. Alhora, les cintes de Coppola abasten un impressionant arc espacial: des de la visió de Harry Caul en el seu apartament tronat de San Francisco a THE CONVERSATION, a un riu serpentejant del Vietnam, tot passant per les muntanyes de Transilvània a BRAM STOKER’S DRACULA, i per l’habitació santuari d’un nen amb cos d’home a JACK. Les pel·lícules de Coppola esdevenen romàntiques, teatrals, i de vegades sintonitzen amb els temps. Allò clàssic i literari és inherent a la seva manera d’entendre el cinema, com també ho és el seu backgroundteatral, la qual cosa emfasitza unes interpretacions poderoses. Sovint, les imatges de Coppola són d’una senzillesa plena de bellesa, i la singular sensibilitat present a la majoria del seu treball és digna de tot reconeixement. Una construcció enlluernadora de les escenes, elegància en la composició, i cert to de lament són el ciment dels seus productes.

Molts dels protagonistes masculins de Coppola pateixen una enorme solitud, de vegades imposada i, d’altres, merescuda: és un càstig. Amb els anys, percebre les referències al catolicisme que hi ha als films de Martin Scorsese ha esdevingut tot un entreteniment per a certa gent. Però les cintes de Coppola també tenen una línia temàtica semblant que reincideix en la imatgeria catòlica i el dogma, com es demostra a THE CONVERSATION i a la trilogia de THE GODFATHER. Hi ha, però, un interès en allò espiritual i filosòfic més gran encara que el que pugui haver pel catolicisme. APOCALYPSE NOW n’és tot un exemple, d’això, i esdevé un punt cabdal de la manera amb què Coppola entén el cinema personal. En aquesta cinta, el director integra la fúria bèl·lica d’antany i la moderna, i mostra com el xoc de la civilització amb allò feréstec es troba a dins l’ànima humana i en el món que ens envolta. És el xoc que també ressona a THE OUTSIDERS i a RUMBLE FISH, i que es disfressa rera dels vestits elegants i els acords en negocis complexos que omplen el món de les pel·lícules de THE GODFATHER. Per què no hauria de ser tot això verídic emocionalment parlant, i indicatiu dels dilemes que tots afrontem? Per damunt de tot, els films de Coppola parlen dels homes, i les dones tendeixen a aparèixer com a figures maternals idealitzades, figurativament o literalment.

Walter Murch, col·laborador del director des de fa molt de temps i un dels grans practicants i professors de cinema, no fa gaire va comentar que la seva impressió davant un film de Coppola era la del rostre d’un individu confrontat  a un rerafons que s’expandeix, quelcom grandiós. Per a Murch, la gran força del director consisteix a fusionar les experiències i preocupacions de la seva pròpia vida amb el material de la pel·lícula en què està treballant en aquell precís moment. Murch creu que els films menors de Coppola són aquells en què aquella fusió i confluència d’interessos, passions, inseguretats, i aspiracions no es produeixen de manera tan intensa, i ha anomenat això “el camp de batalla personal de Coppola.”

No se’l considera tant un cineasta intel·lectual com un faedor de realitats versemblants fetes pel·lícula. Sovint, Coppola concentra aquestes predisposicions en espectacles molt hàbils, però, igual que d’altres directors de Hollywood, troba la manera d’endossar el seu criteri personal dins els circuits de la pel·lícula. Es tracta d’un director i guionista a qui li encanten les idees i, certament, APOCALYPSE NOW és potser més poderosa en el seu acte final com a compendi d’idees que com a film amb el seu propi corpus filosòfic. Coppola és un classicista i, certament, un humanista, que es troba igual de bé amb històries sobre els desvalguts que amb d’altres sobre els forts, els poderosos. I aquestes històries romanen; ens recorden les nostres pròpies susceptibilitats, les nostres febleses, i la nostra capacitat tant per a l’amor com per a l’odi. Moltes de les pel·lícules de Coppola posen l’èmfasi en el que hi ha a dins. Una abraçada pot donar vida o treure-la. Un petó pot ser un òscul de vida o de mort. Una posta de sol pot ser el final o un gloriós començament i, afortunadament, en el món cinematogràfic del director, sempre hi ha  possibilitat de redempció.

Al maig de 2003, en una entrevista entorn a la seva carrera, John Milius, coguionista de APOCALYPSE NOW, va dir a propòsit de Coppola: “Crec que Francis era, amb molta diferència, el millor de tots. Per a ell, tot allò ana-va de debó.”

Filmografía seleccionada

‘The rain people’ (1969)

‘The godfather’ (1972)

‘The conversation’ (1974)

‘The godfather II’ (1974)

‘Apocalypse now’ (1979)

‘One from the heart’ (1982)

‘The outsiders’ (1983)

‘Rumble fish’ (1983)

‘Cotton club’ (1984)

‘The godfather III’ (1990)

‘Bram Stoker’s Dracula’ (1992)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: